Aziza Brahim : ''Amb la música reivindico el dret d’autodeterminació del meu poble''

La diva del Sàhara actua a l'Auditori de l'Ateneu el 9 de març

  El blues del Sàhara, una irresistible barreja de rock, funk, soul i músiques tradicionals sahrauís, sonarà el proper 9 de març a l’Auditori de l’Ateneu de Banyoles de la mà de la cantant Aziza Brahim. Aquesta dona forta, criada en el camp de refugiats de Tinduf, s’ha convertit des de fa una dècada en una de les veus de la música sahrauí més reconegudes arreu. De fet fou la primera artista del Sàhara Occidental -aquest país que malda per ser-ho- en aconseguir un número 1 internacional. El seu darrer àlbum, “Mabruk”, és un homenatge a la seva àvia, Ljadra Mint Mabruk, que era coneguda popularment com “la poetessa del fusell” pels seus versos punyents i militants. Versos als quals Aziza hi posa veu per denunciar la situació del seu país i també per fer sentir d’altres reivindicacions, com la promoció dels drets de les dones en el món àrab. No és cap casualitat doncs que a Banyoles hi actuï en el marc del Dia Internacional de les Dones. Podeu conèixer de més a prop aquesta artista indòmita en la següent entrevista. 

Molts et consideren l’ambaixadora del Sàhara, què significa per a tu portar la música sahrauí arreu? 

 És un privilegi i un orgull enormes poder donar a conèixer la meva cultura i fer-li un lloc en el mercat de les músiques del món, actuant en llocs com per exemple el Womex [La fira de músiques del món més important del planeta]. 

Quins objectius persegueixes amb la teva música? 

Que la música hassani i el haul [músiques tradicionals sahrauís] arribin a un públic el més ample possible. Superar les adversitats que m’ha tocat viure. Expressar la realitat d’un país, el Sàhara Occidental, que ja fa més de trenta anys que està ocupat, i el territori del qual ha estat dividit amb un mur de més de dos mil kilòmetres sembrats de mines, amb gran part de la seva població vivint en camps de refugiats. Amb la música hom pot expressar-se, divertir-se però alhora cridar l’atenció sobre la sistemàtica vulneració de drets elementals com el dret a l’autodeterminació dels sahrauís. 

 En el disc “Mabruk”, que presentarà a Banyoles, musica els versos de la seva àvia. Se sentia en deute amb ella? 

Oi tant. Però més que un deure era una necessitat. Ljadra Mint Mabruk és un referent ineludible de la nostra poesia oral i jo vaig créixer escoltant i recitant els seus poemes. Tenim la sort que segueix molt activa, és la meva principal font d’inspiració i així he volgut mostrar l’admiració que li tinc. Ja fa uns anys que t’has instal·lat a l’Estat espanyol.  

Com veus el futur del teu país des d’aquí?  

Diuen que l’esperança és el darrer que es perd, i de fet nosaltres ens hi aferrem. Ens van prendre el territori, la llibertat, els drets... El meu poble està resistint en condicions extremes i malgrat que ens intenten retirar fins i tot l’ajuda humanitària no perdrem l’esperança. Tot i que realment es fa difícil mantenir-la. La societat civil espanyola m’ha acollit i tractat molt bé però en canvi els diferents governs han ignorat sempre la nostra identitat com a sahrauís. 

Ja per acabar, amb què es trobarà la gent que vingui al vostre concert a l’Auditori de l’Ateneu? Amb la meva banda Gulili Mankoo intentem que els nostres concerts sonin bé, que siguin festius i que la gent es diverteixi. I esperem que així sigui també a Banyoles.

* Publicat a la secció Sotto Voce de la Revista de Banyoles del mes de març de 2013